ETAPA 81: Ítaca - Sant Pol de Mar

Aquesta nit finalment agafo el vol de tornada a Barcelona.

Just fa 1 mes que vaig arribar a Ítaca, amb ganes de descansar un parell o tres de dies i continuar direcció Atenes i potser més lluny.
Com vaig explicar, Ítaca era un objectiu inicial de destinació però amb la idea de que potser continuaria el meu viatge si així ho sentia.

Em vaig instalar a Vathi, el poble principal d'Ítaca, i al cap de 3 dies quan ja estava pensant en reprendre la marxa direcció Atenes em va tornar a reaparèixer el malestar físic que ja havia tingut a Corfú, però aquest cop menys intens (malestar general, mal de cap, debilitat, molèsties abdominals, pèrdua de gana..).

Durant aquestes 4 setmanes la simptomatologia no ha remès. Vaig anar a visitar-me al ambulatori del poble (l'hospital més proper està a Kefalonia,  l'illa del costat), em vaig fer analítica de sang i paràsits en femta que varen sortir sense alteracions (tot i que una sola mostra de femta no descarta la infecció), i he estat provant diferents tractaments antibiòtics i per paràsits  'a cegues' per veure si així millorava, però sense donar resultat.
Cal afegir que vaig cometre la imprudència de no anar ben cobert amb seguro mèdic (només em cobria els primers 60 dies), i tampoc disposava de la targeta europea.

Reconec que han estat unes setmanes d'espera dures, no tant pel malestar físic en sí, sinó per la lluita interna de lidiar amb la situació. Frustració, ràbia, impotència... Senzillament no sentia que el viatge hagués acabat encara i tenia ganes de més.

Finalment, davant l'evidència, he decidit plegar veles i tornar a casa.

He tingut la sort de poder deixar temporalment el patí allí sense cap cost, a l'escola de vela on l'havia tingut aquestes 4 setmanes.
La veritat és que l'Alexis (responsable de l'escola)  m'ha facilitat molt la vida i poder tornar a casa sense més complicacions estalviant-me bastants mals de cap, ja que sinó l'hagués pogut deixar allí no sé què hauria fet amb el patí.
És veritat que vaig iniciar la travessa amb la idea d'intentar vendre'l quan finalitzés, però a Vathi  era misión imposible, ja que és un poble petit.

Volia agrair el suport de tots els que m'heu anat seguint, i els vostres comentaris, la veritat és que sobretot en els moments difícils m'ha ajudat el fet de sentir-me acompanyat per vosaltres.

La pregunta inevitable: ¿què faré amb el patí? La veritat és que encara no ho sé. Lo primer es tornar per fer-me un chequeo mèdic i poder recuperar-me, i després amb la calma ja veuré què faig. Bàsicament veig dues possibilitats, tornar l'any que ve per continuar la travessa, o bé tornar amb cotxe i remolc per emportar-me'l.
Ja us explicaré.

Una abraçada!

Ja tinc nou GPS!!

Ja em va arribar el nou GPS i podeu veure on sóc al mapa, ara només falta arreglar poder passar-ho al recorregut global. Espero sigui en breu.
Salut!

Pim pam pum!.... i Grècia.

Doncs així és com em sento una mica, tinc la sensació d'haver sortit de Sant Pol fa dos dies i ja sóc a Grècia! És una sensació ambivalent, per què per altra banda també sento que ha passat força temps i moltes coses.

Doncs sí, ja sóc a Corfú, vaig arribar dijous 22. Havia de parar aquí per què és on m'han d'enviar el nou GPS, que espero rebre entre avui o demà. També he rebut aquí un paquet que m'ha enviat el molt apreciat Xavier Kirshner des de Barcelona, amb menjar liofilitzat que se m'havia acabat i un gorro per navegar del Decathlon (havia "perdut" el meu).

Està clar que jo i les xarxes socials (incloc el bloc) encara hem de trobar la forma de relacionar-nos, el punt d'equilibri. Encara estic buscant com poder compartir la meva experiència d'una forma que em sigui còmode i agradable. Espero fer-ho abans de que s'acabi la travessa!

Tinc la sensació que no tinc ànima de blogger. El bloc és idoni per a qui li agradi redactar i extendre's explicant coses, i no és el meu cas.
Havia pensat escriure doncs més sovint, fer 'posts' més curts i alguna foto, però em trobo que acampant a platges molt sovint no tinc connexió a internet, llavors van passant els dies i quan finalment m'hi poso ja han passat molts dies.

Lo que he pensat és utilitzar també l'Instagram, que em sembla més fàcil i amè d'usar (de fet he penjat alguna foto i un vídeo), i deixar el bloc per escriure les etapes i el mapa amb GPS, o escriure-hi com vaig fent ara, de tant en tant.
Així doncs, a partir d'ara continuaré amb el bloc, però també penjaré fotos al instagram amb més freqüència:

INSTAGRAM:  ignasisagrista

Porto un parell de dies malalt altre cop. Fa dues setmanes va ser algo 'ligth', amb un dia de diarrees i un parell de dies fluix, i aquest cop estic pitjor, pràcticament enllitat ahir i avui, com una mena de "trancazo", amb sensació febril i artromialgies (fa anys que no faig febre). Jo tinc la idea que són paràsits intestinals. De moment estic a hotelet, recuperant-me, i he pogut deixar el patí al port Gouvia Marina de Corfú.
La llàstima és que no estaré a temps de trobar-me amb el meu germà Marc i l'Alejandra a Kefalonia a finals de mes.

MONTENEGRO:
Montenegro va ser un vist i no vist, té una costa curta,  d'unes 60 milles, que vaig navegar en 3 etapes. Vaig estar 3 dies acampant a la platja de Cruce, que es on vaig tindre la gastroenteritis, i on vaig conèixer una família Sèrbia que hi van de vacances des de fa anys, i també la Milica i el seu germà, de Montenegro.

Amb la Milica, una artista en tota regla, podeu veure part de la seva obra al seu instagram: Kazicmilica.
Em varen convidar a una barbacoa a casa seva amb el seu germà (potser no era lo millor per una gastroenteritis¿?) .

I a sota, amb la família sèrbia, que també em varen convidar al seu apartament, i em van ajudar en el tema sanitari..

ALBANIA:
Albània ha estat una grata sorpresa. És un país amb mala fama, per anys de comunisme i aïllament de la resta del món, problemes de màfia, corrupció...
Abans d'arribar-hi ja m'havien alertat des de Croàcia, diverses persones, que es tractava d'un país perillós per viatjar, i que podia tenir problemes.
Res a veure. Per a mi ha estat una experiència súper bona, i inclús una reconexió amb el viatge i disfrute de la travessa.

Al arribar a Albània clarament vaig tindre la sensació de ja no estar a Europa, d'estar al estranger per primer cop. És un país força més pobre, amb grans dèficits en quan a la infraestructura, habitatges, forma diferent de comportar-se la gent, la meitat de la gent són de religió musulmana... i alhora d'un tracte més proper, més humà.

Si fins ara em sentia algo observat durant la meva aventura, a Albània em sento extraterrestre total. Pràcticament no hi vaig veure turisme estranger, i després de 2 dies de navegació només vaig veure un parell de velers. No es veuen veles al mar. No hi ha ports gairebé.

Al arribar a Shengjing, lo primer que faig és anar directe al 'port', amb quatre barques de pesca, i un parell de vaixells semi enfonsats. Surrealista. Amarro on puc i com puc, i busco la policia per fer tràmits, passaport, permisos...
Al igual que a Montenegro, no s'hi havien trobat mai en una situació així, ja que és tracta d'una embarcació sense motor. Ensenyo la factura del patí, i després de parlar-ho entre ells, i els jefes, em donen el vist i plau.
Ens comuniquem com podem amb Itàlia-espanyol, i finalment un dels agents m'acompanya amb el seu cotxe a buscar una pensió on passar la nit.
Al cap d'una estona em trobo en un restaurant menjant un plat d'arròs amb carn deliciós, assegut amb el poli, vestit de poli, en silenci, ja que no tenim idioma per comunicar-nos. Quan acaba de menjar, s'aixeca, paga el menjar dels dos i s'acomiada.

La costa del nord d'Albània no té res a veure amb la del sud. Jo que estava necessitat de platges de sorra, després d'una Croàcia rocosa com poques, em trobo amb kilòmetres de platja salvatge on acampar. Subidón!

Llàstima que tot i ser platges desèrtiques i perfecte per acampar, estan plenes de plàstics. És una zona de costa on hi desemboquen petits rius, i aquests són, o han estat, usats com a abocadors d'escombraries.

La costa des sud, passa a ser clarament més muntanyosa, res a veure amb la del nord.
Aquí és on vaig tindre la pitjor experiència de lo que porto de travessa, l'etapa des de kepi fins a Grama Bay el dia 14/8.
El tema és que anava confiat i vaig ser imprudent, ja que durant aquests 3 mesos encara no havia tingut cap susto important. Tot i que la previsió de vent no era igual a les diferents apps que consulto, en alguna d'elles pronosticaven castanya de vent per sobre de 20 nussos i ràfegues de més, i vaig cometre l'error (a toro pasado tot és veu més clar) de posar-me a navegar sense ris a la vela, en un tram de costa d'unes 27 milles, amb només un parell o tres de caletes, i la resta era zona de penya-segats sense possibilitat de parar.

Vaig sortir amb un vent suau, però a les 3h aprox de navegar, el vent va pujar de mala manera, em vaig trobar doncs en zona de penya-segats on no podia parar, i sensació de total descontrol, i intentant solament no acabar bolcant. Realment vaig passar-ho fatal, pensava que la travessa s'acabava, no hi veia sortida, i em temia que acabaria trencant el pal, els obencs, la vela...

Enmig de tot això, vaig veure sortir una lanxa d'entremig dels penya-segats, així que vaig tindre la fortuna de que uns 100 metres més endavant d'on era, havia una de les caletes on parar, Grama Bay.
Com vaig poder, vaig aconseguir arribar fins davant de la cala, que quedava protegida i amagada, i vaig demanar ajuda fent senyals amb els braços, ja que era incapaç d'arribar a la platja. Una lanxa motora em va veure i em van vindre a remolcar fins la platja. Ufff!  vaig tardar una estona en recompossar-me.

La clara lliçó que vaig aprendre d'aquest mal tràngol, els dies següents, és que haig de ser més prudent, almenys quan és una zona de costa rocosa i no pugui parar com havia fet altres vegades.

Sembla que els àngels em van somriure, perquè a part de no trencar res, la cala tenia un restaurant, ja que m'havia quedat sense aigua, i un cop més vaig ser molt ben rebut. Allí m'hi vaig passar 3 dies esperant a que disminuís el vent.

Gràcies Dolo, Cristo i Lela!
A la foto, el Dolo, amb qui vaig fer molt bones migues.

Bé doncs, penjaré més fotos al instagram, que em resulta més fàcil i ràpid quan hi ha poca cobertura, i de moment els propers dies faré repòs, acabant de recuperar-me i espero poder continuar en breu.

Pasjaca

Fa uns dies em vaig quedar sense vent i per sort vaig poder parar en l'única platja en 23 km, en una zona de penya-segats abans d'arribar a Montenegro. Pensava que estaria sol i... sorpresa! plena de guiris. Es veu que està considerada una de les platges més boniques del adriàtic.

Aquesta foto és de l'endemà al matí abans que arribés la multitud.

Porto dos dies parat a Budva, la ciutat més turística de Montenegro, esperant a que m'enviïn des de Barcelona els papers del patí. No vaig pensar en portar-los, i ara me'ls demanen a l'aduana del port per donar -me el permís per navegar per aigües de Montenegro.

GPS avariat

Tinc avariat el GPS del Spot 3, o sigui que no apareixen les marques actuals al mapa del blog. Per saber on sóc heu de mirar a 'Etapes '. Avui he arribat a Montenegro, a Budva, i intentaré arreglar-lo.

A punt d'entrar a Montenegro

Tot lo bo s'acaba. Em queden 1 o 2 etapes màx a Croàcia. 

Croàcia em deixa una mescla d'emocions. Bones en quan al fabulós paisatge, espectaculars paranys, no ha deixat de sorprendre'm dia a dia. Ho recomano totalment als amants de la navegació, amb llargs trams de natura i mar sense cap tipus de construcció a la vista. No m'imaginava que seria tan verge. 

També molt bons records de la gent que he anat trobant. En general la gent de Croàcia és més distant que la italiana, quasi no s'acostaven a preguntar-me sobre el patí, o d'on venia... Són més reservats que els italians, i que els francesos, però alhora m'he trobat amb mostres molt boniques d'hospitalitat. 

Per altra banda, ha estat un tram del viatge dur en lo personal. Més enllà de les incomoditats de disposar de poques dutxes públiques, quasi absència de platges de sorra, costa molt rocosa... també he notat cert cansament global. Ara ja porto 10 setmanes de travessa, i suposo que passa factura. 

A dia d'avui però, segueixo amb ganes de tirar endavant i arribar a Ítaca. A més, ara tinc la motivació de trobar-me amb el meu germà petit, en Marc, i la meva cunyada Alejandra, que a finals d'Agost aniran a passar 3 dies a l'illa de kefalonia, al costat d'Ítaca! 

Poso algunes fotos del meu pas per Croàcia, tot i que a partir d'ara intentaré penjar fotos més sovint. 

Aquesta és del parc natural de Kornati, on l'lvan i la seva dona em van acollir al seu  restaurant i vaig poder deixar el patí al Seu embarcader:

En un principi tenia pensat anar per les Illes i evitar la costa peninsular, però se'm va trencar la forquilla on coloco el timó-rem i vaig anar a la ciutat més gran que tenia aprop.
Va resultar ser Sibenik, i novament una grata sorpresa, per què és  un lloc digne de visitar. Vaig entrar per un canal d'uns 100 metres, fins la llacuna on es troba la ciutat. Espectacular.

Allí vaig tenir la gran sort de parar en una platgeta davant d'un lloc on llogaven caiacs, i l'Antony, la Lucia i en Quique em van rebre super bé i em van ajudar a fer les reparacions.  Thank you!!  A big hug to you. 

Primosten, també val molt la pena visitar. 

Parada a la illeta Drvenik Mali. 

Acampada a l'illa Hvar:

Parada entranyable a Podobuce, on conec la família d'en Tomislav i la Sharol. Autèntics embaixadors.. 

I on en Zacob (¿?), em deixa dormir en un dels apartaments buits que lloga. Gran persona. 

Família del Tomislav:

Trobava afectuosa amb en Mateo, un noi polac que porta anys vivint a Barcelona. Un abrazo😊

Tres dies parat a Zuljana, a causa de la pluja i també problemes estomacals que per sort no varen anar a més.

I aquesta nit i avui a la encantadora Dubrovnik, a punt de marxa.

Entrada a Croàcia

L'entrada a Croàcia ha estat apoteòsica. La costa més bonica de lo que porto vist fins ara. Sens dubte. Costa poc edificada, molt verda, amb la vegetació que arriba fins al mar, tranquila i salvatge.

Després d'un sol dia a Eslovènia, a koper, ja vaig entrar a Croàcia, a Umag, on hi havia el gran al.licient de la trobada tan esperada amb en Jordi Sanahuja. En Roger al final no és va poder apuntar.
Vàrem navegar 3 dies, des de divendres fins diumenge, des de Umag fins a Pula.

Només tinc paraules d'agraïment per en Jordi, per la companyia, la informació valuosa, i els contactes que m'ha facilitat d'Itàlia i Croàcia. 

En Jordi Maré, del CMD sport, parlava d'embaixador del patí al estranger, i hi estic totalment d'acord, crec que s'ha guanyat el títol. 

Diumenge al arribar a Pula, en Jordi va tornar cap a Àustria, i jo vaig continuar cap a Medulin l'endemà. 

Al tornar a estar sol, reconec que he estat uns dies de dol. He trobat a faltar el fet d'estar acompanyat i poder compartir l'aventura. He estat moix, per sorpresa meva, m'ha afectat tornar a la soledat prèvia. Cal dir que en Jordi és de tracte exquisit, i de convivència fàcil i agradable. 

Et trobo a faltar Jordi!  Torna! 

Bé, dit això, i encara recompossant-me de la falta de companyia, m'ho prenc sense dramatisme, i entenc que forma part del viatge, de l'aventura, i evidentment seguiré coneixent gent nova. 

M'estic adonant d'algo que potser sembla evident, però veig que gran part de l'encant del viatge que estic fent radica en el contacte humà, més enllà dels paisatges, la navegació... 

Per a mi està sent una oportunitat per aprendre a obrir-me més, compartir-me més, baixar barreres... i part d'això també té a veure en compartir amb vosaltres en aquest blog.

A Medulin m'estava esperant en Roberto Boraso, amic italià d'en Jordi i en Roger, que des de fa uns 40 anys estiueja a Croàcia, i em van acollir a casa seva, ell i la Rosi, la seva dona. Un cop més no deixa de sorprendre'm la hospitalitat de la gent, em vaig sentir tractat com si fos el seu fill.

En Roberto és un manetes, i em va ajudar a reforçar el timó-rem amb unes barilles de fibra de vidre (amb vent fort és doblegava de mala manera), i a reparar les soles dels flotadors, que tenia ja una mica malmeses.

Un fuerte abrazo Roberto y Rosi!

A partir d'ara la idea és anar saltant d'illa en illa, sense parar a la costa.
Navegar entre illes és flipant, i evito el turisme de masses de la costa.

A Osor (Illa de Cres), una agradable velada amb l'Aldo i la Gabriela, amics d'en Roberto i la Rosi. L'endemà, l'Aldo em va remolcar per passar pel canal que hi ha al mig de l'illa i no haver de donar tota la volta.

Per cert... primera pesca de la travessa!  Un verat. Per algun motiu que desconec, no havia pescat durant aquestes 8 setmanes que porto de travessa, i ara he començat a pescar.

Acampant a Olib.

I aquesta última des de Brbinj, on sóc ara. 

Venècia

L'estada a Venècia ha estat una càrrega de piles en tota regla. Física, anímica i mental.
Què puc dir de l'arribada a Venècia navegant per la llacuna? Possiblement lo més esplèndid del viatge fins ara.

En Jordi Sanahuja un cop més em va tirar un cable, i em va dir on deixar el patí, al club Circulo della vela Casanova, allí m'estava esperant en Daniel Comelato, hospitalari no, lo següent. Em va rebre com si fos de la família, obrint-me les portes de casa seva durant 2 dies.

Súper agraït Daniel per la teva acollida. Gràcies sinceres.

L'endemà dissabte va coincidir que en Roger Ventosa (patinaire que viu a Eslovènia i amic d'en Jordi Sanahuja) i la seva família estaven per Venècia i vàrem poder veure'ns i visitar Venècia plegats.
Un autèntic plaer.

Poca cosa puc dir de Venècia, sencillament que em va enamorar.

Diumenge ja vaig reiniciar la navegació direcció Eslovènia, que és on vaig arribar ahir, i aquest finde si tot va bé em trobaré amb en Jordi Sanahuja per navegar plegats un parell de dies. Llàstima que en Roger no podrà sumar-s'hi.

Nit a la platja abans d'arribar a Grado.

Hi ha qui encara és més original que jo alhora de fer un viatge. Ahir al alberg de koper, Eslovènia, vaig conèixer aquest belga fent un viatge d'1 mes amb aquesta bici. 

7

Exposició a Koper :

Descans a Varazze i Gènova, i el salt al Adriàtic

Parada entranyable a Varazze. Suposadament havia de parar a Celle Ligúria, però coses que passen quan desde el mar arribo a terra sense conèixer el lloc, em vaig passar de poble.

El tema era que en Rafael de patívelabarcelona em va dir que havia un Italià aprop de Gènova, en Michele Venturino, que fa uns mesos havia comprat un patí de vela, i finalment gràcies a en Jordi Sanahuja vaig aconseguir el seu mòbil i el vaig poder localitzar.

Si haig de destacar algo que m'està meravellant i fascinant d'aquest viatge, és la tremenda disponibilitat i hospitalitat de la gent, que sense coneixe'm de res m'obren les portes de casa seva per passar la nit, o em convidem a menjar, o m'ajuden a reparar el patí... o el que calgui. Sé que sona a tòpic, i de fet era algo que ja havia sentit a dir de gent que feia viatges en solitari.... però no ha estat fins que m'hi he trobat que puc valorar lo important que això em resulta, i lo bonic que resulta que la gent s'obri a ajudar-me o acollir-me. Una lliçó d'humanitat.

Va ser un puntàs conèixer en Michele i la seva dona Serena, que em van convidar a sopar a casa seva. Un bàlsam a la solitud del meu dia a dia.

Un fuerte abrazo a los dos! 

A Varazze també vaig conèixer a la Verònica (monitora de l'Escola de vela de Varazze)  i la seva família que em van deixar dormir a casa seva dues nits, i em va anar de conya per carregar bateries. Les meves i les del mòbil.

Gracias Verónica por vuestro calor! 

A Gènova continua la festa. Els italians són de sang calenta com els espanyols.

La veritat és que m'he quedat amb una molt bona impressió dels francesos (malgrat tots els meus prejudicis), pel seu civisme, el respecte, la amabilitat... M'ha semblat una societat més madura en general, amb una gran tradició de vela, i amb molta curiositat per la meva aventura, pel patí de vela... 

Tot i així, al arribar al primer poble italià, Latte, després de Mònaco, la història canvia completament. A Itàlia comença la calor ambiental però també el calor humà. Grups de fins a 15 persones o més, entre nens, dones i algun home, despedint-me a les platges com si es tractés de la meva família!

Al club de vela i pesca de la Spiagia di  Vernazzola de Gènova, em reben igualment amb els braços oberts i un plat de peix fregit que acaben de pescar.

L'endemà, l'Alessandro, monitor de vela, em convida a una graellada de carn a cada d'uns amics, vinet, vistes de Gènova, bona companyia... Exquisit. 

Grazie mille Alessandro!!

    Nit a Mortola, abans de Portofino.

Els darrers dies a la costa de Ligúria han estat pesats. Cansament físic i psicològic. Probablement els dies més pesats des de que vaig començar el viatge. 

A què es deu?  Crec que bàsicament a la calor aclaparadora que va iniciar fa uns dies, i això multiplica per dos la incomoditat de la travessa. L'ombra és fa absolutament imprescindible. 

Això acompanyat d'uns dies de poquíssim vent, amb encalmades lluny de la costa, flotant enlloc de navegar. El tema és que la costa és molt muntanyosa i no tenen el tèrmic de dia, sinó per la nit, i de terra a mar. 

També s'ha afegit la incomoditat de les platges de Ligúria de còdols, sense sorra. Tot plegat ha fet que aquests dies fossin àrids en tots els sentits excepte en lo humà. 

Avui finalment he creuat des de Chiavari fins a Chioggia amb camió. 

Finalment 550 euros tot plegat. Així que per fi.... ja sóc a l'Adriàtic! 

Demà tinc bon vent i arribaré a Venècia. 

Ja sóc a Itàlia! I arriba la calor...

Feia dies que no escrivia, porto uns 3 dies de vent suau, i la veritat és que ho agraeixo. En el golf de Lleó he navegat quasi cada dia amb vent alegre, entre 15 i 20 nussos o més, els darrers dies de popa i he pogut avançar bastant, però ja tenia ganes d'una mica de tranquilitat i de navegació sense tensió.

Fins ara la calor no havia sigut un problema, al contrari, més aviat havia passat fred quan portava una estona navegant, mullat, amb vent... Des de ahir la calor ha fet acte de presència, i l'ombra passa a ser prioritària quan paro a alguna platja.

Aquesta barrera de velers és lo que em vaig trobar abans de passar per davant de Saint Tropetz fa uns dies, una megamacroregata amb més de 200 velers diria jo. Una imatge impressionant.

La veritat és que de moment tot rutlla força bé, la majoria de dies disfruto com un nen, bé físicament i també d'ànims.
La costa blava m'ha encantat, és impressionant veure arribar les muntanyes fins a la costa, és un paisatge increïble.

Nit a la platja de Cap Ferrat.

Posant les coses a assecar per què tenia un forat a la una de les bosses estaques i em va entrar aigua. 

Ahir nit a Imperia.











Com a novetats, vaig haver de fer alguna reparació al patí, i vaig aprofitar la parada a Canes. Amb la sort de parar a un petit club de vela de platja, on en Charles i en Damís em varen donar un cop de mà imprescindible, tenien un petit taller i eines que vaig poder fer servir.

Thank you so much Charles and Damís for your hospitality and your valuable help to do the repairs in my patí, and make me possible to continue my adventure! I really appreciated it.
Good winds to you.

Lo que més em preocupava era una esquerda que tenia des de feia un parell de dies en la última bancada, on hi ha el suport per posar el timó-rem, i crec que estava a punt de trencar-se. Quan navego de popa amb castanya, aquesta part de la bancada fa bastanta pressió i crec que pateix bastant. L'arreglo que he fet amb plaques de ferro és poc estètic però crec que serà efectiu, que és lo que realment importa.

Per altra banda també necessitava arreglar o fixar la fusta que em va donar en Sam, on poso gran part de l'equipatge, i que em resulta imprescindible.
Fa uns quants dies vaig tenir un susto, navegant un dia de vent amb onada gran de 1.5 metres aprox,  el patí feia cops forts al saltar les onades. Amb una d'aquestes, la fusta del costat dret és va desfalcar del recolzament sobre el flotador, i va caure cap abaix, amb el risc de caure pel forat entre les bancades amb tot l'equipatge!
Bé doncs, de moment crec que està més o menys solucionat, he posat uns cargols fixant la fusta a les dues bancades.

I finalment també havia d'arreglar el mànec del rem petit que estava a punt de trencar-se, i també resulta imprescindible els dies que em quedo sense vent lluny de la costa.

Ara sóc a un parell de dies o tres de Gènova, i m'estic plantejant creuar des de allí cap a Venècia amb remolc. A veure si puc contactar amb el noi italià que viu allí i que té un patí de vela, i em dona un cop de mà.