Descans a Varazze i Gènova, i el salt al Adriàtic

Parada entranyable a Varazze. Suposadament havia de parar a Celle Ligúria, però coses que passen quan desde el mar arribo a terra sense conèixer el lloc, em vaig passar de poble.

El tema era que en Rafael de patívelabarcelona em va dir que havia un Italià aprop de Gènova, en Michele Venturino, que fa uns mesos havia comprat un patí de vela, i finalment gràcies a en Jordi Sanahuja vaig aconseguir el seu mòbil i el vaig poder localitzar.

Si haig de destacar algo que m'està meravellant i fascinant d'aquest viatge, és la tremenda disponibilitat i hospitalitat de la gent, que sense coneixe'm de res m'obren les portes de casa seva per passar la nit, o em convidem a menjar, o m'ajuden a reparar el patí... o el que calgui. Sé que sona a tòpic, i de fet era algo que ja havia sentit a dir de gent que feia viatges en solitari.... però no ha estat fins que m'hi he trobat que puc valorar lo important que això em resulta, i lo bonic que resulta que la gent s'obri a ajudar-me o acollir-me. Una lliçó d'humanitat.

Va ser un puntàs conèixer en Michele i la seva dona Serena, que em van convidar a sopar a casa seva. Un bàlsam a la solitud del meu dia a dia.

Un fuerte abrazo a los dos! 

A Varazze també vaig conèixer a la Verònica (monitora de l'Escola de vela de Varazze)  i la seva família que em van deixar dormir a casa seva dues nits, i em va anar de conya per carregar bateries. Les meves i les del mòbil.

Gracias Verónica por vuestro calor! 

A Gènova continua la festa. Els italians són de sang calenta com els espanyols.

La veritat és que m'he quedat amb una molt bona impressió dels francesos (malgrat tots els meus prejudicis), pel seu civisme, el respecte, la amabilitat... M'ha semblat una societat més madura en general, amb una gran tradició de vela, i amb molta curiositat per la meva aventura, pel patí de vela... 

Tot i així, al arribar al primer poble italià, Latte, després de Mònaco, la història canvia completament. A Itàlia comença la calor ambiental però també el calor humà. Grups de fins a 15 persones o més, entre nens, dones i algun home, despedint-me a les platges com si es tractés de la meva família!

Al club de vela i pesca de la Spiagia di  Vernazzola de Gènova, em reben igualment amb els braços oberts i un plat de peix fregit que acaben de pescar.

L'endemà, l'Alessandro, monitor de vela, em convida a una graellada de carn a cada d'uns amics, vinet, vistes de Gènova, bona companyia... Exquisit. 

Grazie mille Alessandro!!

    Nit a Mortola, abans de Portofino.

Els darrers dies a la costa de Ligúria han estat pesats. Cansament físic i psicològic. Probablement els dies més pesats des de que vaig començar el viatge. 

A què es deu?  Crec que bàsicament a la calor aclaparadora que va iniciar fa uns dies, i això multiplica per dos la incomoditat de la travessa. L'ombra és fa absolutament imprescindible. 

Això acompanyat d'uns dies de poquíssim vent, amb encalmades lluny de la costa, flotant enlloc de navegar. El tema és que la costa és molt muntanyosa i no tenen el tèrmic de dia, sinó per la nit, i de terra a mar. 

També s'ha afegit la incomoditat de les platges de Ligúria de còdols, sense sorra. Tot plegat ha fet que aquests dies fossin àrids en tots els sentits excepte en lo humà. 

Avui finalment he creuat des de Chiavari fins a Chioggia amb camió. 

Finalment 550 euros tot plegat. Així que per fi.... ja sóc a l'Adriàtic! 

Demà tinc bon vent i arribaré a Venècia. 

Ja sóc a Itàlia! I arriba la calor...

Feia dies que no escrivia, porto uns 3 dies de vent suau, i la veritat és que ho agraeixo. En el golf de Lleó he navegat quasi cada dia amb vent alegre, entre 15 i 20 nussos o més, els darrers dies de popa i he pogut avançar bastant, però ja tenia ganes d'una mica de tranquilitat i de navegació sense tensió.

Fins ara la calor no havia sigut un problema, al contrari, més aviat havia passat fred quan portava una estona navegant, mullat, amb vent... Des de ahir la calor ha fet acte de presència, i l'ombra passa a ser prioritària quan paro a alguna platja.

Aquesta barrera de velers és lo que em vaig trobar abans de passar per davant de Saint Tropetz fa uns dies, una megamacroregata amb més de 200 velers diria jo. Una imatge impressionant.

La veritat és que de moment tot rutlla força bé, la majoria de dies disfruto com un nen, bé físicament i també d'ànims.
La costa blava m'ha encantat, és impressionant veure arribar les muntanyes fins a la costa, és un paisatge increïble.

Nit a la platja de Cap Ferrat.

Posant les coses a assecar per què tenia un forat a la una de les bosses estaques i em va entrar aigua. 

Ahir nit a Imperia.











Com a novetats, vaig haver de fer alguna reparació al patí, i vaig aprofitar la parada a Canes. Amb la sort de parar a un petit club de vela de platja, on en Charles i en Damís em varen donar un cop de mà imprescindible, tenien un petit taller i eines que vaig poder fer servir.

Thank you so much Charles and Damís for your hospitality and your valuable help to do the repairs in my patí, and make me possible to continue my adventure! I really appreciated it.
Good winds to you.

Lo que més em preocupava era una esquerda que tenia des de feia un parell de dies en la última bancada, on hi ha el suport per posar el timó-rem, i crec que estava a punt de trencar-se. Quan navego de popa amb castanya, aquesta part de la bancada fa bastanta pressió i crec que pateix bastant. L'arreglo que he fet amb plaques de ferro és poc estètic però crec que serà efectiu, que és lo que realment importa.

Per altra banda també necessitava arreglar o fixar la fusta que em va donar en Sam, on poso gran part de l'equipatge, i que em resulta imprescindible.
Fa uns quants dies vaig tenir un susto, navegant un dia de vent amb onada gran de 1.5 metres aprox,  el patí feia cops forts al saltar les onades. Amb una d'aquestes, la fusta del costat dret és va desfalcar del recolzament sobre el flotador, i va caure cap abaix, amb el risc de caure pel forat entre les bancades amb tot l'equipatge!
Bé doncs, de moment crec que està més o menys solucionat, he posat uns cargols fixant la fusta a les dues bancades.

I finalment també havia d'arreglar el mànec del rem petit que estava a punt de trencar-se, i també resulta imprescindible els dies que em quedo sense vent lluny de la costa.

Ara sóc a un parell de dies o tres de Gènova, i m'estic plantejant creuar des de allí cap a Venècia amb remolc. A veure si puc contactar amb el noi italià que viu allí i que té un patí de vela, i em dona un cop de mà.

À la mer!

Eva, Aventurine, Sam et Thierry, merci pour votre gentillesse et votre aide!

Avui reemprenc la marxa, molt agraït a l'escola de vela de Les Santes maries de la mer per la seva acollida.

Santes Maries de la Mer

Estic més o menys a mig camí entre Montpeller i Marsella, encara no, en un petit poblet de pescadors que es diu Santes Maries de la Mer, a la Camargue, amb una forta tradició religiosa, i punt de trobada el mes de maig de la comunitat gitana per la celebració de la seva patrona Santa Sara. Actualment, com tots els pobles bonics de la costa, desvirtuats per l'abundant turisme (del qual jo en formo part!), però que per a mi personalment sempre li resta encant al lloc.

Curiosament, m'he assabentat que el quadre de Van Gogh que tenia a casa des de feia anys, d'una platja de pescadors, era precisament d'aquest lloc! Gràcies Toñi per la info!

Porto uns dies tranquils de navegació amb vent suau, i he pogut anar fent milles, cada cop més adaptat al ritme i a la vida de platja, de tenda, fogonet... i totes les incomoditats que encara comporta. Tinc la sensació que encara estic en fase d'adaptació.

Avui però faig descans i demà també, ja que ha entrat vent de llevant amb onada, i demà encara més, de fins a 20 nussos, i la gent local, de l'Escola de vela on he deixat el patí, m'han comentat que a la zona de la desembocadura del riu Roine (a unes 22 milles d'aquí), hi sol haver bastanta onada quan hi ha vent de llevant. Així doncs, hotelet, descans, i a disfrutar del lloc.

Grata sorpresa la trobada inesperada dissabte passat a la platja de Agde, l'endemà d'haver acampat, abans de marxar em vaig trobar en Cesc Alba, patinaire de Badalona, patró del Micacu, i la seva dona, que hi havien anat a passar uns dies. Com es sol dir, la vida és un pañuel... Llàstima que no vàrem pensar en immortalitzar el moment amb una foto. Abraçada als dos!