Descans a Varazze i Gènova, i el salt al Adriàtic

Parada entranyable a Varazze. Suposadament havia de parar a Celle Ligúria, però coses que passen quan desde el mar arribo a terra sense conèixer el lloc, em vaig passar de poble.

El tema era que en Rafael de patívelabarcelona em va dir que havia un Italià aprop de Gènova, en Michele Venturino, que fa uns mesos havia comprat un patí de vela, i finalment gràcies a en Jordi Sanahuja vaig aconseguir el seu mòbil i el vaig poder localitzar.

Si haig de destacar algo que m'està meravellant i fascinant d'aquest viatge, és la tremenda disponibilitat i hospitalitat de la gent, que sense coneixe'm de res m'obren les portes de casa seva per passar la nit, o em convidem a menjar, o m'ajuden a reparar el patí... o el que calgui. Sé que sona a tòpic, i de fet era algo que ja havia sentit a dir de gent que feia viatges en solitari.... però no ha estat fins que m'hi he trobat que puc valorar lo important que això em resulta, i lo bonic que resulta que la gent s'obri a ajudar-me o acollir-me. Una lliçó d'humanitat.

Va ser un puntàs conèixer en Michele i la seva dona Serena, que em van convidar a sopar a casa seva. Un bàlsam a la solitud del meu dia a dia.

Un fuerte abrazo a los dos! 

A Varazze també vaig conèixer a la Verònica (monitora de l'Escola de vela de Varazze)  i la seva família que em van deixar dormir a casa seva dues nits, i em va anar de conya per carregar bateries. Les meves i les del mòbil.

Gracias Verónica por vuestro calor! 

A Gènova continua la festa. Els italians són de sang calenta com els espanyols.

La veritat és que m'he quedat amb una molt bona impressió dels francesos (malgrat tots els meus prejudicis), pel seu civisme, el respecte, la amabilitat... M'ha semblat una societat més madura en general, amb una gran tradició de vela, i amb molta curiositat per la meva aventura, pel patí de vela... 

Tot i així, al arribar al primer poble italià, Latte, després de Mònaco, la història canvia completament. A Itàlia comença la calor ambiental però també el calor humà. Grups de fins a 15 persones o més, entre nens, dones i algun home, despedint-me a les platges com si es tractés de la meva família!

Al club de vela i pesca de la Spiagia di  Vernazzola de Gènova, em reben igualment amb els braços oberts i un plat de peix fregit que acaben de pescar.

L'endemà, l'Alessandro, monitor de vela, em convida a una graellada de carn a cada d'uns amics, vinet, vistes de Gènova, bona companyia... Exquisit. 

Grazie mille Alessandro!!

    Nit a Mortola, abans de Portofino.

Els darrers dies a la costa de Ligúria han estat pesats. Cansament físic i psicològic. Probablement els dies més pesats des de que vaig començar el viatge. 

A què es deu?  Crec que bàsicament a la calor aclaparadora que va iniciar fa uns dies, i això multiplica per dos la incomoditat de la travessa. L'ombra és fa absolutament imprescindible. 

Això acompanyat d'uns dies de poquíssim vent, amb encalmades lluny de la costa, flotant enlloc de navegar. El tema és que la costa és molt muntanyosa i no tenen el tèrmic de dia, sinó per la nit, i de terra a mar. 

També s'ha afegit la incomoditat de les platges de Ligúria de còdols, sense sorra. Tot plegat ha fet que aquests dies fossin àrids en tots els sentits excepte en lo humà. 

Avui finalment he creuat des de Chiavari fins a Chioggia amb camió. 

Finalment 550 euros tot plegat. Així que per fi.... ja sóc a l'Adriàtic! 

Demà tinc bon vent i arribaré a Venècia.