Doncs així és com em sento una mica, tinc la sensació d'haver sortit de Sant Pol fa dos dies i ja sóc a Grècia! És una sensació ambivalent, per què per altra banda també sento que ha passat força temps i moltes coses.
Doncs sí, ja sóc a Corfú, vaig arribar dijous 22. Havia de parar aquí per què és on m'han d'enviar el nou GPS, que espero rebre entre avui o demà. També he rebut aquí un paquet que m'ha enviat el molt apreciat Xavier Kirshner des de Barcelona, amb menjar liofilitzat que se m'havia acabat i un gorro per navegar del Decathlon (havia "perdut" el meu).
Està clar que jo i les xarxes socials (incloc el bloc) encara hem de trobar la forma de relacionar-nos, el punt d'equilibri. Encara estic buscant com poder compartir la meva experiència d'una forma que em sigui còmode i agradable. Espero fer-ho abans de que s'acabi la travessa!
Tinc la sensació que no tinc ànima de blogger. El bloc és idoni per a qui li agradi redactar i extendre's explicant coses, i no és el meu cas.
Havia pensat escriure doncs més sovint, fer 'posts' més curts i alguna foto, però em trobo que acampant a platges molt sovint no tinc connexió a internet, llavors van passant els dies i quan finalment m'hi poso ja han passat molts dies.
Lo que he pensat és utilitzar també l'Instagram, que em sembla més fàcil i amè d'usar (de fet he penjat alguna foto i un vídeo), i deixar el bloc per escriure les etapes i el mapa amb GPS, o escriure-hi com vaig fent ara, de tant en tant.
Així doncs, a partir d'ara continuaré amb el bloc, però també penjaré fotos al instagram amb més freqüència:
INSTAGRAM: ignasisagrista
Porto un parell de dies malalt altre cop. Fa dues setmanes va ser algo 'ligth', amb un dia de diarrees i un parell de dies fluix, i aquest cop estic pitjor, pràcticament enllitat ahir i avui, com una mena de "trancazo", amb sensació febril i artromialgies (fa anys que no faig febre). Jo tinc la idea que són paràsits intestinals. De moment estic a hotelet, recuperant-me, i he pogut deixar el patí al port Gouvia Marina de Corfú.
La llàstima és que no estaré a temps de trobar-me amb el meu germà Marc i l'Alejandra a Kefalonia a finals de mes.
MONTENEGRO:
Montenegro va ser un vist i no vist, té una costa curta, d'unes 60 milles, que vaig navegar en 3 etapes. Vaig estar 3 dies acampant a la platja de Cruce, que es on vaig tindre la gastroenteritis, i on vaig conèixer una família Sèrbia que hi van de vacances des de fa anys, i també la Milica i el seu germà, de Montenegro.
Amb la Milica, una artista en tota regla, podeu veure part de la seva obra al seu instagram: Kazicmilica.
Em varen convidar a una barbacoa a casa seva amb el seu germà (potser no era lo millor per una gastroenteritis¿?) .
I a sota, amb la família sèrbia, que també em varen convidar al seu apartament, i em van ajudar en el tema sanitari..
ALBANIA:
Albània ha estat una grata sorpresa. És un país amb mala fama, per anys de comunisme i aïllament de la resta del món, problemes de màfia, corrupció...
Abans d'arribar-hi ja m'havien alertat des de Croàcia, diverses persones, que es tractava d'un país perillós per viatjar, i que podia tenir problemes.
Res a veure. Per a mi ha estat una experiència súper bona, i inclús una reconexió amb el viatge i disfrute de la travessa.
Al arribar a Albània clarament vaig tindre la sensació de ja no estar a Europa, d'estar al estranger per primer cop. És un país força més pobre, amb grans dèficits en quan a la infraestructura, habitatges, forma diferent de comportar-se la gent, la meitat de la gent són de religió musulmana... i alhora d'un tracte més proper, més humà.
Si fins ara em sentia algo observat durant la meva aventura, a Albània em sento extraterrestre total. Pràcticament no hi vaig veure turisme estranger, i després de 2 dies de navegació només vaig veure un parell de velers. No es veuen veles al mar. No hi ha ports gairebé.
Al arribar a Shengjing, lo primer que faig és anar directe al 'port', amb quatre barques de pesca, i un parell de vaixells semi enfonsats. Surrealista. Amarro on puc i com puc, i busco la policia per fer tràmits, passaport, permisos...
Al igual que a Montenegro, no s'hi havien trobat mai en una situació així, ja que és tracta d'una embarcació sense motor. Ensenyo la factura del patí, i després de parlar-ho entre ells, i els jefes, em donen el vist i plau.
Ens comuniquem com podem amb Itàlia-espanyol, i finalment un dels agents m'acompanya amb el seu cotxe a buscar una pensió on passar la nit.
Al cap d'una estona em trobo en un restaurant menjant un plat d'arròs amb carn deliciós, assegut amb el poli, vestit de poli, en silenci, ja que no tenim idioma per comunicar-nos. Quan acaba de menjar, s'aixeca, paga el menjar dels dos i s'acomiada.
La costa del nord d'Albània no té res a veure amb la del sud. Jo que estava necessitat de platges de sorra, després d'una Croàcia rocosa com poques, em trobo amb kilòmetres de platja salvatge on acampar. Subidón!
Llàstima que tot i ser platges desèrtiques i perfecte per acampar, estan plenes de plàstics. És una zona de costa on hi desemboquen petits rius, i aquests són, o han estat, usats com a abocadors d'escombraries.
La costa des sud, passa a ser clarament més muntanyosa, res a veure amb la del nord.
Aquí és on vaig tindre la pitjor experiència de lo que porto de travessa, l'etapa des de kepi fins a Grama Bay el dia 14/8.
El tema és que anava confiat i vaig ser imprudent, ja que durant aquests 3 mesos encara no havia tingut cap susto important. Tot i que la previsió de vent no era igual a les diferents apps que consulto, en alguna d'elles pronosticaven castanya de vent per sobre de 20 nussos i ràfegues de més, i vaig cometre l'error (a toro pasado tot és veu més clar) de posar-me a navegar sense ris a la vela, en un tram de costa d'unes 27 milles, amb només un parell o tres de caletes, i la resta era zona de penya-segats sense possibilitat de parar.
Vaig sortir amb un vent suau, però a les 3h aprox de navegar, el vent va pujar de mala manera, em vaig trobar doncs en zona de penya-segats on no podia parar, i sensació de total descontrol, i intentant solament no acabar bolcant. Realment vaig passar-ho fatal, pensava que la travessa s'acabava, no hi veia sortida, i em temia que acabaria trencant el pal, els obencs, la vela...
Enmig de tot això, vaig veure sortir una lanxa d'entremig dels penya-segats, així que vaig tindre la fortuna de que uns 100 metres més endavant d'on era, havia una de les caletes on parar, Grama Bay.
Com vaig poder, vaig aconseguir arribar fins davant de la cala, que quedava protegida i amagada, i vaig demanar ajuda fent senyals amb els braços, ja que era incapaç d'arribar a la platja. Una lanxa motora em va veure i em van vindre a remolcar fins la platja. Ufff! vaig tardar una estona en recompossar-me.
La clara lliçó que vaig aprendre d'aquest mal tràngol, els dies següents, és que haig de ser més prudent, almenys quan és una zona de costa rocosa i no pugui parar com havia fet altres vegades.
Sembla que els àngels em van somriure, perquè a part de no trencar res, la cala tenia un restaurant, ja que m'havia quedat sense aigua, i un cop més vaig ser molt ben rebut. Allí m'hi vaig passar 3 dies esperant a que disminuís el vent.
Gràcies Dolo, Cristo i Lela!
A la foto, el Dolo, amb qui vaig fer molt bones migues.
Bé doncs, penjaré més fotos al instagram, que em resulta més fàcil i ràpid quan hi ha poca cobertura, i de moment els propers dies faré repòs, acabant de recuperar-me i espero poder continuar en breu.
